Los dos protagonistas están sentados en uncafé de carretera de los años cuarenta, selevantan, y 'cuando corren las cortinas, más allá de la ventana solo hay un gran vacío negro estrellado. El café, sembla, és algun tipus de càpsula que flota en l'espai profundo'. Així empieza Mark Fisher al seu article clàssic 'La lent cancelación del futuro' explicant l'últim pla de la sèrie britànica Sapphire and Steel. Algo d'aquesta mescla de ciència-ficció, poesia i extrañeza encuentro en los universosde Julia Creuheras. Esa estancia perdida en un espai-temps paral·lel o ocult, anacrònic i desfamiliar en el que el conegut sembla desdibujar-se, les certeses tambalear en un joc d'equilibris precaris, absències ruidoses i imatges inaccessibles. Més que com a referència visible, la ciència —i més particularment la mecànica quina— li serveix així a l'artista com a marc hermenèutic, nou paradigma sensorial més proper a l'inici, el movedizo i el inestable, heredadode lo híbrido e intraconectado. La puesta enescena podria recordar a un camp de fuerzas, es decir, un espacio en el que los objetos- partícula intra-actúan entre sí des de la distancia, de manera no-linear.De esta manera, Creuheras ens invita a unasuerte de limbo, de espacio intermedio, en elque desdibuja las dicotomías modernas entre lo mágico y lo invisible, lo animado y lo invisible, lo animado y lo invisible. escurridizo, la llum i la partícula. Poniendo un pie en cada lado de las líneas diferenciales. Artilugiar sobre ello és la seva forma d'abarcar les tan necessàries imaginacions sobre cómo coexistir.Un canvi de referents i d'escala que japercibimos al entrar en la mostra, on ens acogeix una presencia humana —la única— desproporcionada i mirant cap enrere en un gir enigmàtic. Mentre tant, una música sale en bucle d'una màquina que sembla funcionar sola. 'Esta és la trampa. Esto no es ningún lugar, y es para siempre", decían ya los personajes de Sapphire and Steel abans d'obrir la cortina. ser justament el no poder ser vistes o mirades, a pesar d'estar hechas de luz, com si d'una suerte de biografía imposible o d'una experiència inaccessible se tractase.Si estem parlant de tornar borroses les fronteres, de escapar de 'los vértigosclasificatorios' y categorizantes ¿qué millor que imaginar una ontología inestable de los objetos, un purgatorio blando en el que sea más sencillo 'dejar flotar el sentido', (bella expressió de Nastassja Martin)? Hacer de la incertidumbre, lo indecidible, lo insoluble, lo dudoso, lo inestable —totes aquelles paraules que vienen de la física cuántica— un regal. La duda pot ser un lloc des del que conèixer. Quizás en el mateix sentit exacte en que Derrida parlava de l'imperatiu ètic com el fet de aguantar fins al final la aporía. No és casualitat que el títol d'aquesta exposició provenga d'una frase antinómica de Karen Barad (referent de l'artista) en la que explica lo impossible que -teòricament- resulta medir la res, que seria com encender la llum per veure la oscuritat, algo paradójicamente impossible. Este coexistir de diferentes encontramos también en los 'aparatos' que presenta Creuheras, a medio camino entre el robot y la contradicción física (vivo/muerto) del gato de Schrödinger. Una suerte de Pinocho de Agamben en 'su carácter indeterminable', esa 'indefinició constitutiva de la naturalesa del títol', que deixa entre mig del nen i del muñec. Eso mateix li passa a les mariposas (¿avió, juguete, maqueta?) que Creuheras enmarca en una caixa transparent, com si un experiment o una mascota es tractarà.
Y es que la naturaleza híbrida, bastarda de estas esculturas cinéticas ahondan en el carácter dual, casi frankesteniano, de las máquinas, y qüestionen la empatia, el límite que marcamos entre nosotros y la otra. Lo mateix ocorre amb les veladuras, el vaivé extraño dels objectes o l'ingrés de certs materials translúcidos que ens impedeixen accedir a una visió completa (si això existeix...) de les fotografies que presenta l'artista. La visibilizació no és joc de azar.