Epílegs és una exposició col·lectiva que presenta els rumors, les ressonàncies, les restes d’un esdeveniment. O potser la possibilitat d’un esdeveniment per venir; alguna cosa els rastres del qual ja podem intuir. Una mostra en la qual les obres viuen en una sort de llimbs suspesos, en certa manera semblant a aquest temps messiànic del qual parla Giorgio Agamben i que defineix com ‘la conjunció particular de memòria i esperança, de passat i present, de plenitud i deficiència, d’origen i fi’.

Ja sigui a través de l’univers crepuscular i inquietant de Roger Ballen o de la monumentalitat arquitectònica d’Ola Kolehmainen, el destí sembla marcat per un succés invisible. Les figures humanes han desaparegut o resulten anecdòtiques, absorbides per uns espais desmesurats la passada de moda funcionalitat dels quals deixa passo a un sentiment de fi de festa. Així ho veiem, per exemple, en The Party is over de Bea Sarrias, en el qual les escales gegantesques de la Casa Malaparte semblen portar a cap part o en aquestes siluetes de nens envoltats d’edificis depriments que Mathieu Pernot titula irònicament The best of all Worlds. Els ressons del buit semblen ser aquí silenciosos, ruïnes escalabrades d’unes utopies friables com veiem en els maons esquerdats d’Oscar Abraham Pabón i les seves referències –Wittgenstein House i El vacío de Yves Klein- .

La proposta navega llavors entre una un expressionisme simbòlic i un minimalisme visual que construeixen possibilitats narratives sempre imprevisibles, deixades d’alguna manera en suspens. Les línies abstractes de Yago Hortal desdibuixen la diferència entre origen i final (Il Trovatore), indagant en l’ambivalent potencial creador/ destructor del traç i el gest. Una dicotomia de colors, de ple i buit, que també trobem en els trineus de Taj Forer. Què fan allí? Estan abandonats o encara han d’usar-los? El mateix passa amb l’estranya casa inhabitada de Bea Sarrias, en la qual semblen viure fantasmes i mai ocórrer aquest First Meeting anunciat en el títol.

El resultat pot ser vist com un retrat absurd i irònic de la humanitat, com aquesta apàtica figura yaciente sobre la qual penja un endoll inútil en Inmate de Roger Ballen, o un retorn venjatiu de la naturalesa amb l’aparició d’aquestes figures (crístiques?) de peixos o aquesta rata amagada. Les Ruins in the Forest d’Anthony Goicolea recorden al famós gir argumental i temporal amb el qual, justament, finalitza l’epíleg del Planeta dels simis, sense saber si el que veiem és el que ens espera o les ruïnes del que ja ha ocorregut.

Un rerefons cinematogràfic present en l’exposició -Godard, el trineu amb el qual acaba Citizen Kane- i encarnat per la figura del petit Ingmar jugant als escacs. Una partida possible contra la mort -referencia a El Séptimo Sello–, contra el temps, que condensa aquesta sensació de nostàlgia existencial i de dolç ucronía que desprenen tots aquests ambigus epílegs.

Aurélien Le Genissel