Els dos protagonistes estan asseguts en un cafè de carretera dels anys 40. S'aixequen i "quan es tanquen les cortines, més enllà de la finestra només hi ha un vast buit negre estrellat. El cafè sembla una mena de càpsula flotant a l'espai profund". Així és com Mark Fisher comença el seu article ja clàssic The Slow Cancellation of the Future , explicant l'escena final de la sèrie britànica Sapphire and Steel .

Trobo alguna cosa d'aquesta barreja de ciència-ficció, poesia i estranyesa en els universos de Julia Creuheras. Una habitació perduda en un espai-temps paral·lel o ocult —anacrònic i desorientador— on allò familiar es desdibuixa, les certeses trontollen en un equilibri precari, les absències són sorolloses i les imatges són inaccessibles. Més que com a referència visible, la ciència —especialment la mecànica quàntica— serveix a l'artista com a marc hermenèutic, un nou paradigma sensorial més proper a la incertesa, el flux i la inestabilitat, hereus de l'híbrid i interconnectats.

La posada en escena podria semblar un camp de forces: un espai on els objectes-partícula interactuen entre si des de la distància de manera no lineal. D'aquesta manera, Creuheras ens convida a una mena de limb, un espai intermedi on les dicotomies modernes com màgic/real, visible/invisible, animat/inert, estable/relliscós, llum/partícula es desdibuixen, trepitjant amb un peu a cada costat d'aquestes línies diferencials. Crear art a partir d'això és la seva manera d'abraçar les imaginacions tan necessàries sobre com coexistir.

Percebem aquest canvi de referències i escala immediatament en entrar a l'exposició, on ens rep una única presència humana desproporcionadament gran, girada cap enrere en un gir enigmàtic. Mentrestant, la música sona en bucle des d'una màquina que sembla funcionar per si sola. "Aquesta és la trampa. Això no és un lloc, i és per sempre", van dir els personatges de Sapphire i Steel abans de tancar el teló.

Les premisses dels no-llocs i els espais liminals són presents en algunes de les escultures de Creuheras: en la disposició de 21 talons i camises que performativitzen aquests personatges, l'absència marcada de coixins, o imatges la naturalesa de les quals sembla ser precisament no ser vistes ni mirades, tot i estar fetes de llum —com una mena de biografia impossible o experiència inaccessible.

Si parlem de desdibuixar fronteres, d'escapar dels "vertigens de classificació", què millor que imaginar una ontologia inestable dels objectes, un purgatori suau on és més fàcil "deixar surar el significat" (una bella expressió de Nastassja Martin)? Fer de la incertesa, l'indecidible, l'insoluble, el dubtós, l'inestable —totes paraules que provenen de la física quàntica— un regal. El dubte pot ser un lloc des d'on saber. Potser exactament en el mateix sentit en què Derrida parlava de l'imperatiu ètic com l'acte de suportar l'aporia fins al final.

No és casualitat que el títol d'aquesta exposició provingui d'una frase antinòmica de Karen Barad (una figura clau per a l'artista) que explica com teòricament és impossible no mesurar res, cosa que seria com encendre la llum per veure la foscor, una cosa paradoxalment impossible.

Aquesta coexistència de diferents estats també es troba en els "dispositius" que presenta Creuheras, a mig camí entre el robot i la contradicció física (viu/mort) del gat de Schrödinger. Una mena de Pinotxo d'Agamben en la seva "naturalesa indeterminable", aquesta "indefinició constitutiva de la naturalesa del titella", que el deixa en algun lloc entre el nen i la nina. El mateix passa amb les papallones (avió? joguina? maqueta?) que Creuheras emmarca en una caixa transparent, com si fossin experiments o mascotes.

La naturalesa híbrida i bastarda d'aquestes escultures cinètiques s'endinsa en la naturalesa dual, gairebé frankensteiniana, de les màquines i qüestiona l'empatia, la frontera que establim entre nosaltres mateixos i l'Altre. El mateix passa amb els vels, l'estrany balanceig dels objectes o l'engany de certs materials translúcids que ens impedeixen accedir a una visió completa (si és que existeix...) de les fotografies que presenta l'artista. La visibilitat no és un joc d'atzar.

— Aurélien Le Genissel