Charlotte Pyatt – Maig, 2023

Davant l’estigma d’una vida adulta en solitari, Marina dona la benvinguda a celebrar aquesta etapa de la vellesa amb la que és la seva tradició preferida: el dinar. A la cultura mediterrània, el dinar és un temps per a la família, la connexió social i la relaxació, en escenes que podríem dir d’abandonament frívol; hi trobem les seves icòniques àvies empoderades.

Enfrontant-se als prejudicis relacionats amb el gènere i l’edat que influeixen en la percepció d’allò que considerem desitjable, les seves iaies platejades apareixen independents, amb estil i sense expectatives. Entre les típiques cadires de jardí, beuen vi i fumen cigars; mentre que algunes són seductores i distants, altres es revelen en una juganera bacanal de nuesa. Tirades en les seves nikes, es rebel·len contra la idealització superficial, reconeixem les seves peculiaritats en les nostres germanes, ties, mares i àvies. Són autèntiques heroïnes del dia a dia, són nosaltres… Si tinguéssim tanta sort.“

“Quan vaig arribar a Barcelona per primera vegada, em va sorprendre veure com estaven de sols la gent gran. En el petit poble on vaig créixer, tots eren vells, però estaven sans i enèrgics, vivint la seva millor vida” comenta Marina Capdevila

Encara que juganera i joiosa en el seu tema i to, la visió de la Marina sorgeix d’un temor existencial més fosc. Més enllà de l’estigma de la vellesa, existim en un ecosistema precari d’inestabilitat social i degradació mediambiental que amenaça l’arribada dels nostres anys crepusculars. A aquesta inquietud se suma una experiència personal tràgica després de la sobtada pèrdua de la seva mare a causa d’una misteriosa malaltia.

“De ser jove i enèrgica, la meva mare va envellir de sobte, mentre que la meva àvia era jove i plena de vida; pinto com si estigués literalment morta de por” - Marina Capdevila