Un club que aglutina un cos social retirant qualsevol diferència entre les seves parts, una samarreta que s'utilitza com a bandera d'identitat i armadura de combat, un color que pot determinar per endavant el destí victoriós o vençut d'una família i de les seves generacions futures, un escut que apel·la a un llegat per adopció, un estadi que esdevé una casa compartida, un jugador estrella sobre el qual es projecten els anhels de transcendència i les frustracions dels somnis negats.
Com passa dins d'altres ritus de comunió social, com la política o la religió, el futbol és un dels pocs fenòmens de les societats contemporànies que aconsegueix elevar les passions al grau de fanatisme. Els seus protagonistes esdevenen projeccions cosificades pel públic i es redueixen a meres imatges idealitzades, despersonalitzades i extretes del propi cos per convertir-les en imatges immaterials que serveixen de vehicles per a la consciència col·lectiva. En la lògica de la celebritat de la societat espectacular, el jugador és ara més que un esportista –i l'equip esdevé més que un club– que assumeix la funció de representar els desitjos de ser elogiat com a divinitat o menyspreat com a boc expiatori, segons sobre les circumstàncies del joc que canvien l'estat d'ànim del públic o el resultat de la competició.
A “Disolvencia”, Claudio Correa presenta una sèrie d'obres que apel·len amb un gest irònic a la relació que s'entrellaça entre l'èxtasi esportiu, la reducció de la celebritat a la seva imatge idealitzada i la crítica a la cultura de masses en la nostra societat contemporània. Tauletes efervescents on s'han gravat les cares de personatges emblemàtics del futbol –llegendes com Lionel Messi, Diego Armando Maradona, Gerard Piqué o Cristiano Ronaldo– es dissolen en l'aigua i simulen el so que emana del frenesí del públic que crida a l'uníson un gol o la victòria del seu equip es va fonent lentament en el conjunt. A aquestes tauletes contrasta una medalla de la deessa alada de la victòria Nike que fa ressò amb les condecoracions militars donades durant la dictadura xilena a civils i militars amb la llegenda de «Missió Complida» com a reconeixement a la realització de «serveis distingits». En aquest cas, la medalla premia els atletes escollits per la seva capacitat per mantenir aquella figura idealitzada en cada moment de la seva croada davant la mirada àcida de l'espectador escrupolós.
Amb un to humorístic incisiu, Correa estableix una crítica als dinamismes d'identificació i comunió multitudinària que sorgeixen a les nostres societats davant els mecanismes de desactivació de les masses, com la virtualització de les relacions socials en la nostra actual condició de pandèmia.
- Cristina Sandoval
