Nascuda en una família d'enginyers on la norma era la comprensió tècnica de l'espai, Gimeno va conservar el gust per l'abstracció i va afegir una dosi de joc i llibertat creativa. Les seves obres, tant visuals com escultòriques, exploren les possibilitats expressives de la forma i la línia amb relació al seu context.

L'artista parteix d'una utopia estètica: la de despullar les formes, buidar-les de tot allò que no és elles mateixes. Per a ella, aquest marc conceptual no vol dir posar límits, sinó tot el contrari. L'horitzó d'una recerca infinita, que Gimeno assumeix com a improbable, l'anima a centralitzar el procés. La seva recerca, doncs, pretén veure parlar les mateixes línies i formes, insistint en determinades configuracions espacials. És per això que la seva gamma cromàtica se centra principalment en les polaritats del blanc i negre, que li permeten més claredat en el seu propi llenguatge formal. Els llenços esdevenen superfícies sobre les quals escriure textos, gairebé com en una operació cal·ligràfica.

Tanmateix, l'artista sap que la forma mai es despulla del seu context, ja que sempre emergeix d'un marc material. És per això que la seva obra fa evident el contingent, per què dona protagonisme a la tela com a material, als tèxtils i a les seves característiques pròpies. La paraula "context" s'explica per si mateixa: del llatí contextus, significa "unió de dos o més elements, també les circumstàncies en què es troben". I per a l'artista és aquest embolcall d'elements que s'entrellaça com arrels el que permet la implosió formal. La seva obra no només convida a la forma de parlar, el llenguatge de la qual es veuria forçat i reduït, sinó a despertar el batec del cor que viu en la seva part més orgànica. Aleshores, la seva recerca adquireix profunditat, ja que duplica el poder en aquest joc amb els límits del material.