Autor: Kairo Urban
El passat 15 de novembre, vam tenir l'oportunitat d'acollir a l'espai Lab36, amb l'ocasió de l'exposició Hitomi, un esdeveniment en forma de debat participant en el festival de filosofia Barcelona Pensa. Amb la conversa proposada, buscàvem trobar punts d'investigació en comú i crear lligams entre la comunitat filosòfica, l'artística i la cinematogràfica, entorn la temàtica de l'evolució de l'espai audiovisual i les noves relacions entre l'espectador i la pantalla.
L'esdeveniment, organitzat per la directora de Lab36, Natalia Foguet, l'artista Victoria Ioudina i jo mateix, Kairo Urban, productor de l'obra "Hitomi", entorn la qual ens reuníem; comptava amb les veus del crític de cinema Alan Kanjo i la directora de cinema i presidenta de l'acadèmia de cinema català Judith Colell.
La Victòria i jo volíem aprofitar l'ocasió per plantejar als nostres convidats diverses qüestions, entorn la línia d'investigació que estem treballant amb els nostres projectes. Hitomi és una peça que mira amb nostàlgia l'actual pèrdua de sales de cinema tradicionals i davant d'aquest escenari, representat en forma de cinema abandonat a la nostra instal·lació, no podem evitar preguntar-nos quines eines disposem els cineastes, els productors i els exhibidors per continuar atraient els espectadors a les sales. També ens agrada imaginar com serà l'evolució d'aquestes sales i quins elements acabaran convertint-se en imprescindibles en la nostra manera de consumir audiovisual.
Tant l'Alan com la Judith, van coincidir en el fet que la col·lectivitat era indispensable per l'interès de l'espectador en l'experiència cinematogràfica. La Judith posava l'exemple dels festivals de cinema, que actualment estan creixent en nombre d'espectadors i omplen sales en la majoria de les seves projeccions. No dubto gens que l'interès dels espectadors de trobar-se i compartir junts l'ocasió del festival que crea molta comunitat; tal com ho feien les sales de cinema tradicionals que reunien a un barri entorn la gran pantalla, i de la mateixa manera que ho fan els fòrums, hashtags o grups que comenten sèries o tota classe de programa audiovisual a través d'internet.
De tota manera l'Alan, recordava una experiència personal on, una projecció es va convertir mil vegades més terrorífica al assistir-hi completament sol, sense cap altre espectador a la sala a causa de l'horari d'emissió. Comentàvem que ens sembla molt més impressionant veure una projecció de terror sols al cinema que a casa amb la pantalla de l'ordinador. Per tant, vam concloure en què potser hi ha altres condicions que poden determinar la transcendentalitat d'una experiència en l'espectador.
Vam parlar sobre l'arquitectura de les sales, i com la sala clàssica en forma de teatre, semblava transmetre a l'espectador sensacions a través de les seves olors, textures i atmosfera, que les sales multicinema no havien aconseguit replicar. Sensacions que coneixia bé, ja que formen part de l'experiència "Hitomi", i que van envair la sala d'exposicions del Lab36 des del moment en què vam col·locar l'arc i les cortines del "Cinema Essència".
D'altra banda, l'element imprescindible: la pantalla. Amb l'aparició de les tecnologies mòbils, durant l'última dècada, el dispositiu de reproducció del cinema és cada cop més independent de la gran pantalla i podem veure cinema a casa, al metro i on faci falta. Per una banda, tots assumim que aquesta evolució serà perjudicial pel que fa a l'interès de l'espectador cap a les sales d'exposició, i que l'experiència del cinema es perdrà o l'espectador la traslladarà allà on vagin els seus dispositius mòbils.
Penso també, que aquesta evolució, podria iniciar un interès d'investigació per nous espais d'exposició d'audiovisual. Ara que els cineastes veuen el cinema escapar de la gran pantalla, l'espai i el dispositiu com a elements que formen part de l'experiència cinematogràfica, es fan més evidents que mai. Vaig comentar al debat, que volia investigar i trobar espais que busquin crear una experiència audiovisual col·lectiva i un espai immersiu, fora dels còmodes, cinemes "de butxaca" que trobem als nostres dispositius mòbils.
Vam tancar l'esdeveniment posant-nos creatius i amb l'ajuda del públic, fent hipòtesis sobre futur de les tecnologies VR i les experiències immersives en l'audiovisual i en l'evolució del setè art. Un final optimista que, en recordar-lo, em transmet, alhora, ganes de conservar el cinema tradicional i il·lusió per construir el futur de les tècniques audiovisuals.
No puc estar més agraït al Lab36 i als organitzadors del festival Barcelona Pensa per crear espais de diàleg entre artistes i teòrics i a la Judit i l'Alan per acompanyar-nos amb les seves visions.