Per Pol Gutiérrez y Espar
Llargues tomes, omplen la pantalla del curtmetratge, aquelles que ens volen fer apreciar la subtilesa amb la qual ens transmet tot una explosió de detalls visuals, de fet, aquesta és la gràcia, paradoxalment, la necessitat de veure. Tota la informació que ens és transmès per aquest òrgan, la vista. Vista que manca la mare de Hitomi, pupil·la, ella en té, però ja no fan la seva funció. Veu blanc, l'última mirada d'aquella pantalla un cop acabada la projecció.
Aquell cinema encara no està mort, no almenys fins que la Hitomi se'n vagi, llavors ja no hi haurà ulls que podran copsar el que si mostra, potser només per l'home que es queda allà.
Fotografia de la instal·lació artística "Hitomi" de Victoria Ioudina.
Per mi el que ens transmet Hitomi, a part de la metàfora ocular que connecta amb la seva mare, és una mostra de la decadència de la cultura. Aquell espai abans ple d'art visual ara ja no té cap ús, com la societat ha deixat pervertir i morir un espai que revessava d'un mitjà tan potent per transmetre discurs. Què passaria si deixéssim morir la cultura? Primer de tot, això és possible? I segon, morir o ignorar? La cultura, igual que l'art, com a forma d'expressió cultural, no pot morir, simplement pot ésser ignorat, invisibilitzat. Aquell espai continuarà existint, simplement la gent l'ha ignorat, ja no és un lloc on la gent va per gaudir dels discursos visuals. Això ens mostra quelcom molt important, si l'art no té res a dir a la gent, aquest no val per res, l'art és expressió, però ens vol transmetre quelcom, si no transmet, llavors què passa?
Aquí podem dilucidar dues opcions possibles: O l'art que no transmet res o no impacta en la societat, no val res, o pot succeir que en el moment històric concret no sigui "comprès" i, per tant, ignorat o invalidat. Sí això passa, que fem? Esperem a dictar un suposat futur on aquells discursos seran escoltats per la presa de consciència de la gent o llavors el missatge transmès no ha pogut aconseguir el seu objectiu? Certament, tot dependrà de la intenció de l'artista, o és necessari l'espectador per la seva culminació?
Què passaria si deixéssim morir la cultura? Primer de tot, això és possible? I segon, morir o ignorar? La cultura, igual que l'art, com a forma d'expressió cultural, no pot morir, simplement pot ésser ignorat, invisibilitzat.
Pol Gutiérrez y Espar
Crec que no podem caure en un art solipsista i apriorístic, un art en si mateix, independent de qualsevol exteriorització, ja que la creació d'un art, encara que sigui per un mateix, ja implica el desdoblament del mateix subjecte i l'objecte de la seva pròpia obra, sempre té un a qui dirigir-se. Potser la màxima obra d'art és aquella que no requereix això, però llavors ningú la pot crear, ha de ser ignorada per tothom, per arribar a culminar en la seva màxima expressió no expressada.
Això potser és el que l'hi podria arribar a passar al cinema de Hitomi, potser només s'acabarà de realitzar quan ningú estigui observant, quan tothom sigui cec, que és el que acabarà passant en paraules de la seva mare, encegats per la ignorància de no valorar allò. Però clarament això només són confabulacions, ja que no era aquest l'objectiu últim.
El blanc no és absència de res, de fet és el contrari, és potencialitat d'infinites possibles manifestacions. El negre és l'absència, la màxima abstracció, i inclús en el final tots els crèdits ens són mostrats en la pantalla blanca. El blanc també és la principal etapa d'un quadre, i partint d'allò poden sorgir totes les coses que l'enteniment humà permeti. De la mateixa forma que aquest escrit ha començat essent una pàgina en blanc i al final plasma discurs escrit en caràcters digitals.
Aquestes són les reflexions i sensacions que m'han sorgit en el moment de contemplar Hitomi, cadascú tindrà la seva.